Diu
la llegenda, que quan Almanzor va arribar, amb el seu exèrcit,
a conquerir Compostela, (10 d’Agost de 997) com a humiliació
als vençuts, despenjà les campanes i les carregà
a les espatlles dels cristians per fer-les portar cap a Córdoba.Les Campanes a Catalunya
Diu
la llegenda, que quan Almanzor va arribar, amb el seu exèrcit,
a conquerir Compostela, (10 d’Agost de 997) com a humiliació
als vençuts, despenjà les campanes i les carregà
a les espatlles dels cristians per fer-les portar cap a Córdoba.
Un altre exemple d’això ho visqué la ciutat de Barcelona quan, en una revolta al 1773 es feu servir la campana Honorata ( la original, no la que hi ha ara ) per a tocar sometent. El rei Felip V la va fer trossejar i fondre com a càstig.
....la varen fondre sense mes raons/ i del metall en varen fer canons/ per ofegar la veu de les campanes..... J. M. de Segarra.
Les campanes, com moltes altres coses, tenen elements que les fan diferents d’una a altra contrada. Així, no es munten ni es toquen igual a Catalunya que, per exemple, a Castella. Per tant tampoc el seu so es igual a un lloc que a l’altra.
De fet, com en tot, es noten diferències, inclòs, d’un poble a l’altre, encara que siguin veïns. Ja que a cada lloc “parlen” d’una forma diferent.
Una de les
primeres coses que ressalten al mirar una campana muntada “ a
la catalana” es el seu contrapès de pedra, substituït,
en alguns casos, a finals del S. XIX per uns de fosa de ferro, obra
d’una empresa que després popularitzà el
desastrós jou complert de ferro. Desastrós per la gran
quantitat de campanes que es trencaren degut a aquest sistema i
perquè modifiquen el so de les campanes fent-el molt més
estrident.
I no parlem de quan a tot això s’hi afegiren els motors elèctrics. Un desastre !
Les campanes, a Catalunya, es munten “a la catalana” per a ser tocades “a la catalana”
El toc a la
catalana consisteix en portar les campanes “a seure”, es
a dir, posar-les en posició invertida, de cap per avall, i
quietes,
aguantades per uns ferros, collats a la pedra, on s’apoia el
braç de la corda de la campana. Per a aconseguir-ho, les
campanes han d’estar molt ben equilibrades, d’aquí
el contrapès de pedra. Un cop totes les campanes en aquesta
situació, el campaner les fa caure, totes juntes, tibant totes
les cordes a l’hora. Així la campana, a Catalunya, mai
dona la volta completa com fan els motors elèctrics.
Aquest toc s’ha provat de reproduir mecànicament, però davant de la dificultat de fer-ho, alguns han dit que “ aquest toc no es català “ ( que em diguin què es, doncs ! )
Tanmateix el
contrapès de pedra, que s’ha de fer picant la pedra a mà
i molt ben fet per a poder fixar-el de forma segura, es massa
laboriós i per això es munten els jous industrials,
encara que siguin de fusta, que ja vénen fets. Per a
justificar-ho s’usen arguments com que a Catalunya no s’han
usat mai els contrapesos de pedra. Que m’expliquin, dons, d’on
han sortit la gran quantitat d’aquests “pedrots” ja
que
se’n
troben per tot arreu, inclòs convertits en escultura moderna o
en banc per a seure.
Ara que es comença a veure un ressorgiment de la figura del campaner i del gust per les coses tradicionals, es l’hora d’exigir als restauradors que respectin les nostres tradicions i la veu de les nostres campanes.
2004